D'ON VE L'ANGLÈS?

En tota classificació lingüística s’inclou l'anglès dins la família germànica, més concretament, el germànic antic occidental. Si el seu entorn hagués estat uniforme i aïllat, potser. Però no ha estat el cas. Es tendeix a dir que prové de l'anglosaxó. Però resulta que no hi ha cap idioma germànic, cap poble germànic anglosaxó.

L'anglès prové de la trobada, de la confrontació de llengües diferents, cadascuna de les quals aporta una mica a l'idioma. I aquesta trobada també produeix una pèrdua enorme de material morfològic (gèneres, declinacions i conjugacions).

Després de la caiguda de Roma, Anglaterra és conquistada de forma successiva o simultània per diversos pobles germànics que primer se la reparteixen, creen assentaments en diferents parts de l'antiga Britània i la van unificant gradualment després. Òbviament ens referim als anglos (Anglia) que creen Bernícia, Northúmbria, East Anglia, Mèrcia. Els juts (Jutlàndia), que creen Kent, Wight i d'altres. Els saxons (Saxònia), que creen Sussex, Wessex, Essex, etc. els historiadors, amb ànim aglutinador, el redueixen a set regnes que van denominar l'heptarquia. Diferents tribus de diferents procedències, agrupades pels historiadors en aquestes tres, però sense unitat ni uniformitat. Parlaven dialectes i idiomes diferents fins i tot dins de la mateixa denominació. A poc a poc els regnes convergeixen, primer a Mèrcia i després a Northúmbria. Finalment, Wessex es queda amb tot. També arriben danesos i vikings. Idiomes diferents, amb multitud de dialectes, fora del seu entorn, que no tenen més remei que entendre's. Els idiomes xoquen, són diferents, però, alhora, força semblants. Tots hereten una font comuna, germànica, però els matisos, els detalls, els confonen. Solució: eliminem els matisos, tan confusos, i deixem el fonamental: vocabulari i estructura, que són molt semblants. Les paraules en alemany tenen tres gèneres gramaticals, però no coincideixen entre les diferents famílies; les eliminem, doncs. L'alemany es declina, afegint terminacions i mutacions a les paraules segons nombre i cas; les eliminem. El verb germànic es conjuga afegint terminacions, molt semblants però diferents entre elles; això també va fora. I ja tenim l'anglès! El màxim comú divisor de totes aquestes llengües. Una llengua simplificada a força d'eliminar els matisos i mantenir les arrels, que facilita la comprensió dels pobles, així és com neix l'anglès.

Però les coses no acaben aquí. Venen els normands. Al segle XI Guillem I El Conqueridor entra a l’Anglia, Terra Anglorum, la pren i es converteix en rei del territori unificat d'Anglaterra. També eren vikings danesos que havien parlat un idioma germànic, però en aquell moment ja no; llavors ja parlen un dialecte del francès. A partir d'aquest moment, a l'Anglaterra oficial, a la cort, en la noblesa, s'imposa el francès com a idioma oficial i culte. Però això acabarà amb la guerra dels 100 anys. El que comença com una guerra civil dinàstica es converteix en una guerra entre nacions: França i Anglaterra. Els anglesos s'avergonyeixen de parlar la llengua de l'enemic i recuperen l'anglosaxó perdut. El barregen i el recomponen. I fins avui: 40% francès, 50% germànic.